Sóc aquí!

Germans i germanes de la comunitat blocaire, després de gairebé un mes, he tornat! De fet, no sé si seguiré amb el blog o no... o no tan sovint com fins ara. Déu dirà!

****

El diumenge vaig tenir el privilegi d'assistir a l'ordenació diaconal d'un amic, en Miguel Álvarez, al seminari de Barcelona. Va ser preciós!! Tenia por de no viure-la a fons, perquè fa díes que vaig atabalada i per tant estic més cansada; a banda, el cap i el cor s'han aficionat a donar voltes, però com diuen: si el fons està en pau, endavant!! ;) Són etapes.

Com sempre que vaig a cel·lebracions d'aquest tipus (com la de la Inma) visc dues festes paral·leles: per una banda, atenta a tot el que passa al voltant i visquent-ho plenament, i per l'altra, al teu cor, tens una festa particular amb Déu: sents que cada pregunta dirigida al Miguel, Déu te la pregunta a tu també i secretament vas responent: "Sí!!! A qui aniria, sinó?".

Quan vaig arribar, de seguida m'hi vaig fixar en la imatge central del retaule de darrera l'altar: el Bon Pastor!! (molts sabeu que és un dels meus salms preferits) i et sents com l'ovella esgarriada, portada a coll per Jesús i penses: "de nou a casa!", i et sents en pau... més que mai.

GRÀCIES MIGUEL, I MOLTES FELICITATS!!!

El món al revés

Divendres passat vaig anar a una conferència mooolt interessant sobre "L'atenció, el respecte i el secret del món", de'n Josep M. Esquirol. Quan parlava de l'atenció, va posar un exemple en el que m'hi he trobat moltes vegades (com a part implicada): quan hi ha una persona gran o amb disminució (en el meu cas) al tren i no la deixen seure, deia: - pot ser que siguin egoïstes, però més que ho siguin, és una manca d'ATENCIÓ.

Vés per on, dilluns anant cap a la feina vaig agafar el tren, com de costum. No hi havia lloc per seure i en un compartiment on hi havia una dona gran i tres adolescents, a veure si endevineu qui es va aixecar per deixar-me seure?? Doncs la dona gran! Amb perdó, però té nassos!! I les noies anaven mirant-nos, és a dir que en un principi semblava que s'adonaven, però també és possible que "miréssin i no veiéssin"...

Soroll in extremis

Sé que fa poc vaig escriure sobre l'excessiu soroll que hi ha a la societat, perdoneu que em repeteixi però és un tema que.............. en fi deixem-ho aquí.

Jo no estic dient que no hi hagi soroll, no! Només faltaria!! Però no més del necessari: el fil musical que t'has d'empassar a totes hores i a tot arreu, l'ocellot dels veïns que "crida" sigui l'hora que sigui (és una mica escandalós...), les baralles... ah! sabeu per què quan parlem per telèfon alçem més la veu? Jo no. Per altra banda, si estàs envoltat de soroll és normal que cridis més... així tots anem parlant més fort per fer-nos sentir i al final no hi ha qui s'entengui.

Entre una cosa i altra, se't crea un enrenou al cap de mil dimonis i penses: "bé, ara que anem a la piscina pararem, oi?" Però no, mentre nedes vas fent monòlegs incoherents i absurds; després vas a la capella (amb el cap atabalat de tanta volta) i dius: "ara és la meva!", i va i a mitja pregària et poses a cantar (no en veu alta, evidentment) cançons que ni et van ni et vénen, però que com que les has estat sentint tot el dematí per la ràdio doncs se t'han quedat al subconscient...

El dimarts vaig anar, amb la comunitat del Cor de Maria (ja us n'he parlat vàries vegades), a una de les conferències quaresmals que a la parròquia es fan cada any, i anava sobre la vocació cristiana i la crida de Déu: dos preveres joves (de la meva edat) ens van explicar el seu camí. I a la sortida, una de la comunitat deia:

- És clar que no hi ha vocacions, amb tant soroll com hi ha a la societat és impossible sentir la veu de Déu-.

Ja em vaig quedar més tranquil·la, perquè pensava que m'estava tornant paranoica.

"Déu meu..."

El diumenge vam tenir reunió de l'equip que preparem els cants a la pregària de taizé, per renovar traduccions. No recordo a quin cant era, que vaig proposar de dir "Déu meu" en comptes de "Déu" (crec que era perquè quedava massa llarg), la qüestió és que algú de la reunió ens va fer veure que a la comunitat de Taizé molt poques vegades es personalitza el nom de Déu, gairebé sempre diuen Déu i prou. Total, va quedar Déu.

"Déu meu" és una expressió que m'encanta i que dic sovint (oi, Júlia?), tot i saber que Déu és de tots i de tot (Julietaaaaa!!!), però també és "meu" en tant que la meva relació amb Ell és "personal": a tots se'ns comunica de manera única i personal, i alhora, tots tenim una visió diferent de Déu perquè, torno a dir, tots tenim la nostra experiència de Déu. Al dir "Déu meu" sento un Déu proper, i el sento com l'Abbà que deia Jesús.

Avui fa un any que us estic donant la tabarra...

Doncs sí, ja ha passat un any des que vam començar assedegats, tot i que després vam passar a ser seduïts... però el cas és el mateix. Així que...

FELIÇ PRIMER ANIVERSARI!!! ;D

Carta al desert

Benvolgut desert,

Aquí em tens, de nou, un altre any. T'adverteixo que aquest any no serà com els demés... no no, aquest any tinc moltes ganes de fer la travessia i vinc preparada: he intentat agafar el mínim equipatge (el Mestre diu que no agafem bossa ni sarró, però com que sóc tan limitada, encara en necessito). Així que prepara't, perquè penso trepitjar fort a cada passa que faci, encara que la teva sorra cremi com el foc, a més, vinc descalça, així podré trepitjar ben a fons.

Com que ha passat un any, he pogut aprendre coses, saps? Aquest any no cauré a les teves trampes... Quan passi calor (que la passaré, perquè apretes fort! Tot i que amb el canvi climàtic...) penso buscar l'aigua com una desesperada, no hi ha res com estar assedegada per buscar aigua... i no m'empasso allò de què ets tot sorra, no: sé que en algun racó de la teva immensitat guardes petits tresors i aniré a la recerca d'ells. La nit tampoc no m'enxamparà dormint, el Mestre diu: "vetlleu i pregueu!" i t'asseguro que tindré els ulls ben oberts... per molt negra nit que faci, és més, quan més fosca, més oberts els penso tenir... Saps aquella cançó... "De noche iremos, de noche, que para encontrar la fuente sólo la sed nos alumbra"? La soledat i el silenci de la nit ja no m'espanta, al contrari, ens estimem, sinó llegeix la següent pregària que he escrit fa poc: "Estimo el silenci, desitjo el silenci..." i vinc desitjosa de gaudir de la seva companyia, així que et pregaria que no ens destorbéssis, d'acord? Perquè tenim molt a dir-nos, sí sí... el silenci parla, saps?

No voldria acabar aquesta carta (no dic acomiadar-me, si tan sols acabo d'arribar i em queden 40 díes per endavant, per gaudir de la teva companyia) sense donar-te les gràcies: per permetre'm entrar en tu i aprendre de tu; tot i que creguis el contrari, quan acaben els 40 díes he aprés molt, m'has ajudat a créixer com a persona i això t'ho agraeixo de tot cor.

Atentament,

**********

"Feliços..."

" busqueu el Senyor..."

"busqueu la bondat..."

"busqueu la humilitat..."


"feliços els pobres en l'esperit..."

"feliços els humils..."




Ahir a la pregària de taizé vam cantar el "Beati voi poveri", estava clar que tocava! Mentre la cantàvem, anava pregant totes aquestes frases de les lectures del dia (encara em pregunto com podia cantar pel micro mentre passava tot això pel meu cor... com deia la segona lectura: "qui es glorïi, que es glorïi en el Senyor").

****

Senyor, ara que estem a punt de
començar la Quaresma,

que no deixi de buscar-te amb tot el
cor... de buscar la bondat...

Que la meva ànima sigui més humil cada
dia, perquè només si sóc pobre d'esperit, podré seguir-te.

M'abandono a les teves mans confiada, sabent que per caminar pel camí de la Quaresma

l'únic que val és

la CONFIANÇA i l'AMOR.